Jo no volia ser empresari; jo només volia un casc – Vespres

«Jo volia un casc». Aquesta és una de les frases que més va marcar de la conferència dels Vespres de Santa Anna de dijous 20 de novembre. I si vols un casc, i no en trobes cap que creguis que compleix totes les mesures de seguretat, sempre te’l pots fer tu.

Santi Pozo és un jove d’estètica lumber que ha començat tres carreres i no n’ha acabat cap. Va començar amb arquitectura, però quan els seus pares ja no s’ho van poder permetre va canviar de carrera i va anar a fer econòmiques per mirar d’entendre per què els seus pares no es podien permetre que fes arquitectura. Quan va començar i es va adonar que cap professor li resolia el dubte, va decidir abandonar. No va durar ni un trimestre. Pozo, però, no és només això. És un cap pensant i té molt clar quins són els reptes que vol aconseguir. «Pot ser que la gent em vegi com un barbut estrany i que això m’hagi portat problemes per trobar feina». Ell té clar, però, que si no el volen per aquest motiu, millor no tenir-los com a companys de feina.
Santi Pozo va patir fa anys un accident mentre practicava longboard, una modalitat de l’skate. Portava un casc que li havia costat 300 euros i no el va protegir com tocava. Després de sortir de l’hospital, va decidir que es faria el seu propi casc, un casc que realment protegís en els esports de risc. I d’aquesta manera, i gairebé sense voler-ho, es va veure embarcat amb una empresa i pagant de la butxaca els prototips del nou casc. «Ja he pagat 4000 euros, el casc més car. Però espero que algun dia algú em pagui totes les factures que estic acumulant.»

Meritxell Molina és una graduada en educació primària, de la branca d’educació especial, que ha encaminat la seva passió de facilitar la comunicació de totes aquelles persones que pateixen alguna patologia que els dificulta la comunicació. La Meritxell va decidir marxar del seu poblet de Castelló per ampliar horitzons i després de dormir durant nits i nits de manera gratuïta als sofàs de mig Barcelona, va trobar feina a l’aeroport. Invertint els diners que tenia estalviats des de joveneta, va començar l’aventura de crear la seva pròpia empresa. És una noia d’idees clares i segura de si mateixa. «A mi els nos em motiven», diu. «I la gran recompensa és quan guanyes premis i veus que molta gent aposta pel teu projecte, i que aquells que t’havien dit que no es queden amb un pam de nas».

Mohamed El Amrani és el creador d’una associació de Roses que ha creat xarxa de convivència. A partir d’un petit conflicte de falta d’espai lúdic a Roses, va veure la necessitat d’idear l’associació Xarxa de Convivències, una plataforma que fos capaç d’agrupar tots els àmbits de la societat i posar en marxa col·lectivament projectes per resoldre problemes quotidians i de conflictivitat. Aquesta iniciativa ha arribat fins a la televisió local i moltes altres ciutats del territori estan interessades a seguir el seu exemple. El Amrani és un noi tranquil i pausat però se li veu la capacitat d’empenta i una convicció que de ben segur ajuda en la transformació de la visió de molts joves, molts d’ells en risc d’exclusió social.

Sara Giménez no va poder assistir a l’acte per un imprevist d’últim moment, però tot i així ens va regalar 10 minuts a través d’un vídeo que havia enregistrat el mateix dia. És la creadora de Prometteo, una plataforma per a la integració total de persones amb problemes auditius en el món turístic. La Sara celebra que actualment a les escoles ja es comenci a parlar de l’emprenedoria i s’animi als joves a ser creatius i a pensar en les necessitats i les mancances que encara tenim.

Finalment ens acompanyava Nil Mora, promotor d’INNY, una organització sense ànim de lucre que es dedica a la difusió de l’esperit emprenedor. Els joves que viuen experiències emprenedores poden compartir-les a través d’aquesta organització. En Nil és un noi alegre que es fica ràpidament la gent a la butxaca. Sincer, però alhora amb ganes de burxar i preguntar. Va animar el públic, sobretot de batxillerat i cicles, a seguir les seves passions i a fer allò que realment els vingui de gust fer en el futur. Cal trencar la idea que la universitat és la única sortida exitosa. Arriscar, emprendre, tenir idees i apassionar-se pel que fas, és realment el que marca l’existència vital.


Tal com en diu en Nil Mora «els joves demostren, dia rere dia, que el talent juvenil està disposat i més que preparat per ser el timó social de la pròxima generació».







«Jo volia un casc». Aquesta és una de les frases que més va marcar de la conferència dels Vespres de Santa Anna de dijous 20 de novembre. I si vols un casc, i no en trobes cap que creguis que compleix totes les mesures de seguretat, sempre te’l pots fer tu.

Santi Pozo és un jove d’estètica lumber que ha començat tres carreres i no n’ha acabat cap. Va començar amb arquitectura, però quan els seus pares ja no s’ho van poder permetre va canviar de carrera i va anar a fer econòmiques per mirar d’entendre per què els seus pares no es podien permetre que fes arquitectura. Quan va començar i es va adonar que cap professor li resolia el dubte, va decidir abandonar. No va durar ni un trimestre. Pozo, però, no és només això. És un cap pensant i té molt clar quins són els reptes que vol aconseguir. «Pot ser que la gent em vegi com un barbut estrany i que això m’hagi portat problemes per trobar feina». Ell té clar, però, que si no el volen per aquest motiu, millor no tenir-los com a companys de feina.
Santi Pozo va patir fa anys un accident mentre practicava longboard, una modalitat de l’skate. Portava un casc que li havia costat 300 euros i no el va protegir com tocava. Després de sortir de l’hospital, va decidir que es faria el seu propi casc, un casc que realment protegís en els esports de risc. I d’aquesta manera, i gairebé sense voler-ho, es va veure embarcat amb una empresa i pagant de la butxaca els prototips del nou casc. «Ja he pagat 4000 euros, el casc més car. Però espero que algun dia algú em pagui totes les factures que estic acumulant.»

Meritxell Molina és una graduada en educació primària, de la branca d’educació especial, que ha encaminat la seva passió de facilitar la comunicació de totes aquelles persones que pateixen alguna patologia que els dificulta la comunicació. La Meritxell va decidir marxar del seu poblet de Castelló per ampliar horitzons i després de dormir durant nits i nits de manera gratuïta als sofàs de mig Barcelona, va trobar feina a l’aeroport. Invertint els diners que tenia estalviats des de joveneta, va començar l’aventura de crear la seva pròpia empresa. És una noia d’idees clares i segura de si mateixa. «A mi els nos em motiven», diu. «I la gran recompensa és quan guanyes premis i veus que molta gent aposta pel teu projecte, i que aquells que t’havien dit que no es queden amb un pam de nas».

Mohamed El Amrani és el creador d’una associació de Roses que ha creat xarxa de convivència. A partir d’un petit conflicte de falta d’espai lúdic a Roses, va veure la necessitat d’idear l’associació Xarxa de Convivències, una plataforma que fos capaç d’agrupar tots els àmbits de la societat i posar en marxa col·lectivament projectes per resoldre problemes quotidians i de conflictivitat. Aquesta iniciativa ha arribat fins a la televisió local i moltes altres ciutats del territori estan interessades a seguir el seu exemple. El Amrani és un noi tranquil i pausat però se li veu la capacitat d’empenta i una convicció que de ben segur ajuda en la transformació de la visió de molts joves, molts d’ells en risc d’exclusió social.

Sara Giménez no va poder assistir a l’acte per un imprevist d’últim moment, però tot i així ens va regalar 10 minuts a través d’un vídeo que havia enregistrat el mateix dia. És la creadora de Prometteo, una plataforma per a la integració total de persones amb problemes auditius en el món turístic. La Sara celebra que actualment a les escoles ja es comenci a parlar de l’emprenedoria i s’animi als joves a ser creatius i a pensar en les necessitats i les mancances que encara tenim.

Finalment ens acompanyava Nil Mora, promotor d’INNY, una organització sense ànim de lucre que es dedica a la difusió de l’esperit emprenedor. Els joves que viuen experiències emprenedores poden compartir-les a través d’aquesta organització. En Nil és un noi alegre que es fica ràpidament la gent a la butxaca. Sincer, però alhora amb ganes de burxar i preguntar. Va animar el públic, sobretot de batxillerat i cicles, a seguir les seves passions i a fer allò que realment els vingui de gust fer en el futur. Cal trencar la idea que la universitat és la única sortida exitosa. Arriscar, emprendre, tenir idees i apassionar-se pel que fas, és realment el que marca l’existència vital.


Tal com en diu en Nil Mora «els joves demostren, dia rere dia, que el talent juvenil està disposat i més que preparat per ser el timó social de la pròxima generació».